P3P, el nou grial dels continguts online?

El P3P és un protocol que permet als llocs Web declarar l’ús de la informació que recopilen sobre els usuaris que ho visiten, dissenyat per a donar als usuaris més control sobre la seva informació personal quan naveguen. El P3P va ser desenvolupat pel World Wide Web Consortium (W3C), per tant, no és un nou protocol d’intercanvi de fitxers -com si ho és el P4P- sinó un conjunt de procediments per a rendibilitzar l’intercanvi d’arxius.

Fins al moment, nombroses han estat les iniciatives de prohibició d’intercanvi d’arxius, la “Llei dels 3 avisos” que recentment s’aprovarà a França o la supressió del dret de còpia privada a Irlanda. També en alguns països com EEUU han hagut multes quantioses, i fins i tot, accions legals al respecte.

A Espanya, aquest intercanvi d’arxius no suposa un delicte mentre no existeixi ànim de lucre. Les entitats de gestió de drets intel·lectuals al·leguen voler frenar la pirateria amb la intenció que els continguts descarregats no siguin gratuïts i els seus autors obtinguin rendiment del seu treball. Els usuaris, d’altra banda, dissenyen nous sistemes d’intercanvi, amb la idea d’evitar ser manipulats i observats per companyies o bé escapar al control d’organismes governamentals.

La indústria dels continguts online comença a somriure al Peer to Peer
Els primers a tractar d’aportar una solució viable i beneficiosa per a empreses i usuaris han estat els integrants del P3P Working Group. Alguns dels seus membres (entre els quals s’inclou Telefònica) pensen que es pot trobar un model de negoci rendible per a les empreses i raonable per als clients i per a això es planteja el pagament d’una taxa per cada connexió de banda ampla per a legalitzar l’intercanvi de continguts.

La Distributed Computing Industry Association(DCIA), associació que agrupa a creadors de clients P2P i proveïdors d’Internet, creu que el pas inevitable és assumir el P2P com mitjà de distribució i establir models de negoci similars a l’adoptat per Isla de Man que proposen una “tarifa plana” per a descarregar tot tipus de contingut sense tenir repercussions per al client. Aquest pagament afegiria un sobrecost a la pròpia línia d’Internet. D’aquesta manera, les companyies pagarien als autors per les descàrregues realitzades i els usuaris no haurien d’amagar-se. A l’equivalent britànica de la SGAE – la BPI– li sembla bona idea.

Alguns caps per lligar
Tal com apunta Neoteo en el seu article, el nou model obre importants interrogants. Entre les seves funcions es destaca la capacitat de proveir als Proveïdors d’Internet (ISP) la facultat d’autoritzar a les seves abonats a descarregar i compartir música en Internet usant qualsevol mitjà de distribució online, incloent P2P o descàrregues directes. També és cert que el sistema presenta algunes dificultats que haurien de ser solucionades Què passaria amb aquells que no usin Internet per a descarregar? Haurien de pagar igualment aquesta taxa? I si descarregues arxius sense drets d’autor? I si hi ha arxius que no són fàcilment recognoscibles i no pot saber-se sense tenen copyright? Quants diners li lliuressin als autors i sobre la base de què? Quin serà la taxa a carregar en la línia? Què passarà amb els països europeus que comencen a aplicar mesures legals contra el P2P?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Cercar